Amb la STC 228/2016 es va cloure un cicle particularment intens de pronunciaments doctrinals i de producció legislativa sobre l'acció exterior tant autonòmica com estatal, el resultat final del qual s'analitza en aquest treball. D'una banda, les lleis estatals 2/2014, de l'acció i del servei exterior de l'Estat, i 25/2014, sobre tractats i acords internacionals, van abordar una inèdita regulació integral de la qüestió, mentre que la Llei catalana 16/2014, d'acció exterior i de relacions amb la Unió Europea, va pretendre al seu torn un desenvolupament de les previsions estatutàries, en paral·lel amb la primera de les lleis esmentades. De l'altra, el Tribunal Constitucional, des de la STC 31/2010, ha anat ratificant i perfilant, en allò substancial, la seva doctrina plasmada en la rellevant STC 165/1994, amb pronunciaments com les STC 80/2012, 110/2012, 46/2015, 85/2016 i 228/2016. Amb tot, aquesta activitat normativa i interpretativa ha tingut lloc en un context polític en què la tendència predominant ha estat la racionalització de la despesa pública, i en el cas de l'Estat ha adquirit un fort component recentralitzador i preventiu davant les iniciatives en aquest àmbit procedents de les institucions catalanes, en un escenari marcat per les tensions provocades pel denominat "procés català".