L’estudi dels sons lingüístics es troba dividit en dues disciplines complementàries: la fonètica i la fonologia. La fonètica s’encarrega d’estudiar les propietats físiques dels sons, és a dir, els mecanismes de producció (fonètica articulatòria), de transmissió (fonètica acústica) i de percepció (fonètica perceptiva) dels sons. La fonologia, per la seva banda, investiga com funcionen els sons en les llengües, és a dir, com s’organitzen els sons, quines relacions s’estableixen entre ells i com es comporten en el sistema de cada llengua. La paraula italiana spaghetti, per exemple, ha esdevingut espagueti en català i supagette en japonès. Les tres llengües tenen els sons [s] i [p]; ara bé, així com l’italià admet la combinació [sp] en posició inicial de mot, el català i el japonès no la hi admeten. Tant el català com el japonès han acomodat aquest grup afegint una vocal, però en funció del sistema de cada llengua el català ha afegit e al començament mentre que el japonès ha afegit u enmig de les consonants. La fonologia –i no simplement la fonètica– ha guiat la manera en què s’han produït aquestes adaptacions.