Joan Vergés mira de demostrar per què l'actual política lingüística de la Generalitat de Catalunya no és incompatible amb la doctrina liberal, malgrat les asseveracions en aquest sentit de certs col·lectius i partits polítics que s'hi oposen. El primer argument en aquesta direcció desenvolupa la idea de la discriminació positiva del català de cara a un futur més igualitari, amb totes les possibilitats d'aquesta opció. Partint de la justícia objectiva d'aquesta solució, l'autor es demana per què els detractors de la normalització lingüística no avaluen aquestes decisions polítiques al costat d'aquelles "que vetllen pel manteniment de la justícia de rerefeons en altres àmbits". La resposta es troba, creu, en el seu concepte de les polítiques de llibertat de llengua, paral·leles al les de llibertat de religió, segons les quals "el govern ha d'adoptar una actitud de desatenció benigna". Rere l'equiparació entre religió i llengua hi ha una lectura romàntica de la "visió del món" que ofereix cada idioma, compartida per certs sectors favorables a la discriminació positiva. Sense negar la "funció definidora o de representació de la realitat" que té cada llengua, Vergés desmunta aquesta idea, basada en un "Weltansicht". Enllestit això, desplega, seguint Will Kymlicka i Albert Branchadell, un argument a favor del "culturalisme liberal" i desenvolupa, més endavant, una línia d'argumentació de la llengua com a bé públic