Abstract:
|
Els sistemes complexos adaptatius (CAS per les sigles en anglès) tenen la
capacitat per mantenir les seves funcions i evolucionar adaptant-se als canvis de
l'entorn (Folke, 2004). Els CAS es cenyeixen al cicle adaptatiu en la seva evolució.
Un sistema complex és un sistema que està caracteritzada per la no linealitat dels
processos reals i un caràcter evolutiu que ha de garantir la seva persistència
(Holling, 2001), i necessiten sempre de l'aportació d'un flux d'energia per no deixar
de funcionar. Els sistemes complexos es defineix amb les següents
característiques (Costanza, 1993):
• Heterogeneïtat dels seus components.
• Mútua interdependència en les funcions d'aquests components del sistema i
interaccions no lineals entre les parts del sistema.
• Irreversibilitat dels processos i llaços complexos de retroalimentació que fan
difícil distingir entris causes i efectes.
• Significatives diferències en escales temporals i espacials, discontinuïtats,
llindars i límits.
El desenvolupament d'un sistema ve determinat per dos aspectes complementaris:
una creixent diferenciació i diversitat, i la seva integració en una estructura
jeràrquica cada vegada més complexa. L'estudi de les dinàmiques evolutives dels
sistemes complexos permet albirar estats recurrents que aquests sistemes
travessen en la seva evolució (Cuddington & Beisner, 2005).
Mitjançant el cicle adaptatiu, un ecosistema mostra que és sostenible, els cicles es
repeteixen i manté la seva capacitat de crear, testar i mantenir el potencial
adaptatiu (Gunderson & Holling, 2002) entenent la resiliència com a capacitat de
renovació, reorganització, i de desenvolupament (Walker et al., 2006).
Per explicar les dinàmiques de canvi o d'evolució d'un sistema complex es
fonamentarà en les quatre etapes d'un cicle adaptatiu (Gunderson & Holling, 2002):
la fase Omega, denominada de destrucció creativa; la fase Alfa, fase curta de
renovació, la fase r, corresponent a la d'explotació i la fase K de conservació; i es
basarà en el concepte de resiliència amb els seus dos factors més importants: el
de panarquia i el de evolució
Les ciutats, en tant que sistemes que integren el capital natural, humà, social,
financer i físic, es comporten (són) com els CAS i poden ser estudiades des del
marc general de la teoria del Cicles Adaptatius i de la Panarquia.
Mataró, com a cas d’estudi, és un exemple representatiu per a l’avaluació de
certes dinàmiques urbanes a partir de la retroalimentació entre les realitats i
interacció de sistemes a diferents escales: l’escala barri, caracteritzada per
l’existència dels buits urbans; l’escala barri/illa, identificada amb la planificació
urbanística; i, finalment, l’escala solar/edifici, representada pels moviments i iniciatives socials generat en resposta als anteriors. |