Resum:
|
En la primera part, de manera
molt sintètica, s’indica que l’interès per l’activitat lúdica es desenvolupa
sobretot a partir de la curiositat que desperta la infància en el
segle XIX, la qual comença a considerar-se com un estat diferenciat
de l’adult. Acostar-se al món infantil significà ocupar-se d’una de les
activitats principals i primordials que desenvolupen els infants: el joc.
D’aquesta manera fou com començarien a desplegar-se, des de perspectives
diverses, variades teories explicatives en torn d’aquest fenomen. En
l’abordatge d’aquest objecte d’estudi, però, els fruits han estat escassos
i som lluny de trobar una teoria explicativa general. En aquest article,
resseguint Huizinga, intentem acostar-nos a una definició en torn del
joc a partir de considerar diversos dels elements constitutius de la seva
essència. No obstant això, cal ser conscients que el joc no es deixa
aprehendre amb facilitat, sobretot si aquesta aproximació a l’homo
ludens no s’efectua des de la seva dimensió bio-psico-social. Per això
el monogràfic té un caràcter multidisciplinari. La segona part d’aquest
article té com a finalitat presentar cadascun dels tretze escrits, sabedors
que, a pesar de significar interessants aportacions a l’estudi del joc, els
articles no esgoten el discurs que es desplega quan estem interessats a
fixar la nostra atenció en l’home que juga. |