Ildefons Cerdà (1815-1876) va elaborar la Teoría General de la Urbanización (1867), obra instauradora de la disciplina urbanística. El seu projecte es basava en la convicció que era necessari construir ciutats adaptades a les noves condicions higièniques i de transport. Per portar-ho a terme, era necessari construir un nou instrumental adequat a aquesta transformació territorial. En el marc d’un entorn polític i tècnic favorable, associat a la revolució liberal, Cerdà va ser capaç d’imposar el projecte de reforma i eixample de Barcelona de 1859, instrument de referència per a la construcció de la ciutat durant gairebé un segle (1860-1953). Aquest escrit té dos objectius: situar Cerdà en el context de modernització inspirador de la seva obra i explicitar els instruments urbanístics que va aportar i que són crucials per entendre el triomf del seu projecte, amb la generació de la forma de creixement urbà coneguda com “eixample” i la instauració de la disciplina urbanística moderna.