Els compostos organoclorats com el tetraclorometà (CT) o el cloroform (CF) han estat llargament usats com a solvents en processos industrials i per tant estan present en molts aqüífers contaminants. Les característiques físiques i químiques com la baixa viscositat, la immiscibilitat amb l’aigua o l’alta densitat d’aquests compostos els converteixen en uns contaminants molt difícils de remeiar. Un dels mètodes més usats per tal de descontaminar aqüífers afectats per aquests compostos és l'atenuació natural monitoritzada que consisteix en usar els processos naturals per tal de disminuir la concentració de contaminants. Un dels pocs mètodes que existeixen per demostrar els processos de degradació envers fenòmens conservatius com la dilució o l’adsorció és l’anàlisi isotòpica de compostos específics (CSIA) i consisteix en mesurar els canvis isotòpics dels compostos al degradar-se. A la primera part de l’estudi s’han caracteritzat els processos de biodegradació dels compostos clorats del metà, CT, CF i diclorometà (DCM) a la zona d’estudi (un aqüífer situat a les proximitats del poble d’Òdena) basant-se en els canvis de composició isotòpica del carboni. S’ha demostrat que hi ha processos de degradació al llarg del plomall que engloba els piezòmetres S3-S6-S10 i al piezòmetre S7. També s’ha pogut demostrar que hi ha tènues processos de biodegradació al plomall que engloba els piezòmetres S7/S1-S4-S5. L’aplicació de la CSIA també ha permès diferenciar dos plomalls diferents a l’aqüífer, permetent una millor caracterització de l’emplaçament. A la segona part s’ha avaluat la eficàcia d’uns altres processos de sanejament: la degradació abiòtica activada per pH alcalí. A l’any 2006, com a part de les actuacions per tal de remeiar la zona es van construir dos rases d’intercepció d’aigües contaminades. Aquestes rases es caracteritzen per haver estat reomplertes amb runa provinent de la construcció, que eleva molt el pH i s’esperava obtenir els processos de degradació abiòtics per hidròlisis alcalina així com les reaccions de degradació. Per tal de comprendre aquests processos es van fer dos experiments que van demostrar que és possible degradar abiòticament el PCE, TCE i el CF entre d’altres en un ambient semblant al de les rases, i que un dels factors que més influencien l’eficàcia de la degradació és el pH. Posteriorment, es va fer una campanya de mostrejos periòdics de les rases, demostrant que les rases tenen un funcionament semblant a unes barreres reactives encara que només s’ha pogut evidenciar les degradacions del CF i el CT. L’aplicació de la CSIA ha estat fonamental de cara a identificar tan els processos d’atenuació natural de l’aqüífer com els processos de degradació abiòtica a les rases d’intercepció.