El teixit residencial constitueix un dels elements fonamentals que defineixen la configuració i les formes de vida de les ciutats modernes. En conseqüència, si volem entendre correctament les característiques que avui en dia presenta qualsevol d'aquestes ciutats, cal conèixer les particularitats del seu teixit residencial i les transformacions urbanes i arquitectòniques que, en les diferents fases del seu creixement, li han permès donar resposta a la demanda d'habitatges. Degut al barraquisme existent durant els anys cinquanta, l’enorme dèficit d’habitatge social a Barcelona, el creixement de la població i el desallotjament dels barraquistes de la zona de la Diagonal – espai destinat a celebrar el Congrés Eucarístic–, van créixer a la perifèria de la ciutat tot un conjunt de polígons d’habitatges, entre ells el grup de Cases del Governador al barri del Verdum; impulsat per Felipe Acedo, Governador Civil de Barcelona. Aquest polígon, tot i els conflictes polítics i socials que va generar, a nivell urbanístic i arquitectònic mostrava unes característiques que el van fer diferent dels del seu voltant, i és en aquest aspecte on s’ha centrat l’estudi d’aquest projecte. Les dimensions dels habitatges han estat el principal factor que ha jugat en contra d’aquest conjunt, però altres aspectes referents a l’ordenació del barri li han donat un valor afegit. El fet de projectar tot un conjunt d’equipaments que van afavorir la relació entre els veïns, la projecció d’una plaça que va actuar com a nucli del barri o els espais lliures que es formaven entre blocs, fomentaven un cop més que, tot i trobar-se en un ambient urbà, la construcció tingués una certa aparença rural. Els habitatges, encara que tinguessin un tamany reduït, permetien unir els edificis creant blocs. La distribució escollida amb un passadís central fomentava les relacions veïnals, alhora que limitava la privacitat. Totes aquestes característiques s’han tingut en compte alhora de fer aquest estudi, i és quan s’observen imatges o es veuen els plànols que s’han realitzat quan es poden veure reflectides més fàcilment. Així doncs, és evident que constructivament aquests habitatges no disposaven ni dels millors materials ni de les millors tècniques, provocant que es deterioressin molt ràpidament amb el pas del temps. L’espai era insuficient per allotjar famílies nombroses i els equipaments que oferia cada habitatge eren molt limitats; de la mateixa manera que ho era el pressupost del qual es disponia per edificar el conjunt. L’anàlisi global no es limita a aquests paràmetres sinó que procura anar més enllà, per tal de fer un visionat general.