Aquesta tesi de màster tracta de l'estudi de les restriccions temporals constant i permanent. Aquestes restriccions s'apliquen a tipus d’entitat, a tipus de relacions i a participacions en tipus de relació. En aquest treball es proporciona una definició formal d’aquestes restriccions empleant lògica de primer ordre i lògica temporal. A continuació s’analitzen les seves propietats i es realitza l'estudi de tres casos reals amb l’objectiu de conèixer la seva importància pràctica. La conclusió a la que s’arriba és que apareixen molt sovint, i per tant justifica l’estudi i l’ús d’una notació específica en UML que faciliti la seva definició. Els metamodels de les versions 1.4 i 2.1 del nucli d’UML no permeten indicar explícitament les restriccions constant i permanent, i per tant, es modelaran mitjançant estereotips. Finalment es dona uns possibles patrons de disseny per garantir el compliment d’aquestes restriccions en temps d’execució.