Existeix una dificultat molt gran a l'hora de transmetre certs valors o informacions a la societat. Les estadístiques i les informacions sobre fets abstractes, sense noms ni cognoms, provoquen poca empatia amb el públic. A partir d'una anàlisi bibliogràfica i de casos d'estudi, i de la realització del documental autobiogràfic “En la salud y en la enfermedad” s'observa que el fet d'explicar un testimoni concret d'una persona pot ajudar a l'hora de transmetre certes idees o valors al públic. La investigació també indaga, d'una banda, sobre on es troben els límits a l'hora d'explicar una història personal d'algú i fins a quin punt es poden exposar intimitats sense caure en la morbositat. Es proposa que aquests límits depenen de la finalitat que tingui l'obra i dels mitjans que s'utilitzin. D'altra banda, es tracta el tema de l'ús del dolor en una producció audiovisual i de com es pot utilitzar una imatge dolorosa per captar l'atenció del públic o per justificar una idea. Es considera que les imatges doloroses són molt efectives en aquest sentit, però que s'han de fer servir amb moderació. Davant l'exposició a una gran quantitat de dolor, el públic pot immunitzar-se i deixar de respondre emocionalment o sentir-se cohibit i deixar de veure el documental. Així que es conclou que aquestes imatges s’han d'anar contraposant amb altres més amables. També s'observa com l'elaboració d'un documental autobiogràfic ajuda a l'autor a reconciliar-se amb la seva pròpia història i, quan el documental tracta sobre un familiar amb una malaltia degenerativa, a afrontar amb més facilitat el procés de dol.