La ramaderia, la caga, la pesca fluvial i la recol·lecció, activitats pobres i marginals a l'època romana, van esdevenir, durant l'alta edat mitjana, practiques corrents, de notable valor econòmic i de creixent prestigi social. Les forests i les pastures van perdre el caràcter de símbols de la natura salvatge i no antròpica que els havien atribuït els agrònoms llatins i es van convertir en autèntics llocs de producció; la pastoria es va transformar en un ofici qualificat, que exigia un ensinistrament no pas inferior al de les tasques mecàniques. Des del segle VI, el bosc habitat constituïa l'element característic del paisatge. Pertot arreu, excepte a les àrees d'alta muntanya, prosperava una forest, modificada per l'home, poblada de salvatgines, on pasturava també el bestiar brau, travessada per senderes, amb viles, esglésies rurals, castells, burgs i monestirs intercalats. Aquestes trasmudances palesen que s'anava gestant un nou sistema de producció i de consum, en el qual les activitats silvo-pastorals desenvolupaven un paper equiparable, si no superior, a les tasques agràries.