Aquest treball vol ser una contribució a la història de la filosofia de l'educació contemporània. Es presenten dues de les principals corrents que, al nostre parer, configuren la filosofia de l'educació a Catalunya en el segle XX: dialèctics i sintètics. En un primer moment, s'aborda la línia de pensament que, representada per Eugeni d'Ors i Octavi Fullat, entén l'educació com una dialèctica entre dos pols o extrems oposats i en conflicte permanent. En una segona part, s'analitza la visió sintètica del plantejament pedagògic, en consonància amb els postulats de la pedagogia perenne actualitzada pel cardenal Mercier i representada per diversos epígons catalans de Jaume Balmes i per Joan Tusquets. La metodologia emprada ha estat l'hermenèutica de textos a través de l'anàlisi, la interpretació i el contrast de l'obra filosoficopedagògica dels autors esmentats