La regulació de les llengües dins la Unió Europea s'ha de cercar, en primer lloc, en els tractats, d'on deriva la noció de llengua del Tractat, en l'atribució al Consell de la fixació del règim lingüístic institucional i en el principi -encara dèbil jurídicament- de respecte de la diversitat lingüística . Segonament, el Reglament del Consell 1/1958 estableix les nocions de llengua oficial i de treball com a base del sistema de multilingüisme oficial característic d'aquesta organització. La flexibilitat del règim lingüístic de les institucions es palesa, però, en les regulacions internes de les institucions, que admeten una presència desigual de les llengües oficials. D'altres normes europees condicionen les legislacions estatals a l'hora de preveure les llengües utilitzables en determinats àmbits o prohibir els obstacles a la lliure circulació de persones o mercaderies. La pluralitat de raons polítiques i culturals, jurídiques, democràtiques i econòmiques que fonamenten l'articulació jurídica de la diversitat lingüística europea no inclouen, en termes generals, les anomenades llengües regionals o minoritàries , entre les quals s'inclou el català.