Amb Cadmus et Hermione (1673), el compositor J.-B. Lully i el llibretista Ph. Quinault van definir un nou gènere dramaticomusical, la “tragédie en musique” o “tragédie lyrique”. Com s’ha observat freqüentment, es tracta prima facie d’una acció programàtica enfront del model contemporani de l’òpera barroca italiana (essencialment veneciana), però per a una correcta lectura cal també introduir-hi dues perspectives que lliguen directament amb el món clàssic. En primer lloc, la voluntat de definir un nou gènere passa per un retorn als pressupòsits teòrics de l’origen mateix de l’òpera, a la fi del segle anterior, com un intent de recuperació de la tragèdia de l’antiguitat com a “obra d’art total”, fusió de drama, música i dansa, retornant un cop més, com en el cas del mite d’Orfeu en l’assaig de la Camerata Fiorentina, a les Metamorfosis d’Ovidi. En segon lloc, la importància cabdal de la dansa com a ingredient essencial del nou gènere s’insereix en el programa polític de Lluís XIV, basat en la teoria clàssica sobre el valor simbòlic i performatiu de la dansa, d’arrels fonamentalment platonicopitagòriques.

With Cadmus et Hermione(1673), composer J.-B. Lully and libretto-writer Ph. Quinault established a new dramatic and musical genre, the ‘tragédie en musique’ or ‘tragèdie lyrique’. he work is prima facie, as it has often been observed, a programmatic statement against the contemporary model of Italian (mainly Venetian) opera, but two perspectives that reach back to the Ancient world should be added for a correct understanding of its importance. First, the definition of anew genre entails a return to the theoretical issues of the debate that at the end of the 16thcentury had accompanied the birth of opera as the recuperation of classical tragedy in its original integrity, as a fusion of drama, music and dance, a process that in both cases took its material from Ovid’s Metamorphoses(Orpheus and Cadmus). Secondly, he crucial role of dance as a component of the new genre is to be understood within the political programme of Louis XIV, based on the ancient tradition (mainly Platonic and Pythagorean) of the symbolic and performative power of dance.