Aquest article fa una revisió panoràmica, descriptiva i en part valorativa, dels estudis de pragmàtica i anàlisi del discurs que, entre 1997 i 2012, s'han desenvolupat en relació amb la llengua catalana. Subdividint aquestes dues grans àrees en apartats temàtics, es fa veure com la lingüística catalana, que ha tractat en molta profunditat temes gramaticals, fonètics, històrics, lexicogràfics, dialectals i sociolingüístics, té un compte pendent, encara, amb la línia pragmàtica i discursiva. Els estudis corresponents, per bé que en alguns casos s'han situat en un nivell internacional, mostren també llacunes, subàrees poc desenvolupades, amb poca tradició. També s'apunta que la necessitat d'analitzar pragmàticament i discursivament la societat i la cultura catalanes és evident, tant com la d'integrar els estudis en el conjunt crosscultural de pràctiques comunicatives d'arreu. El sentit d'una pragmàtica i una anàlisi del discurs catalanes implica l'anàlisi pertinent de singularitats, on localisme i globalisme no representen extrems irreconciliables, sinó dimensions complementàries i que s'exigeixen mútuament.