Prèviament a la transferència de competències a les regions, l'àmbit de la joventut a Barcelona i Milà tradicionalment fou responsabilitat dels ajuntaments i de la societat civil. Després de la configuració de les comunitats autònomes i les regions, ambdós contextos han experimentat un procés de reescalament de la gestió en matèria de joventut. En aquest punt, s'evidencien diferències significatives en els processos evolutius de cada context: per una banda, Barcelona ha tendit a una forta institucionalització, professionalització i territorialització de la gestió de les polítiques en matèria de joventut, i és una de les administracions locals innovadores en la gestió municipal de les polítiques de joventut. Per l'altra, l'Administració local milanesa, pel contrari, ha experimentat una institucionalització limitada ¿explicada per la manca de referents legislatius en matèria de joventut a escala regional i estatal¿, i una dèbil professionalització i contextualització de les polítiques de joventut. L'absència de lideratge institucional ha estat substituït pel rol protagonista de les entitats religioses (els oratoris). Tot i aquestes diferències, s'evidencia que en ambdós contextos la gestió en matèria de joventut tendeix a la dicotomització i a la segregació entre els joves més desfavorits (non bravi i visibles) i els més afavorits (bravi i invisibles).