Intentar respondre adequadament a les preguntes que cada vegada més ens fem sobre el futur de la llengua catalana implica necessàriament disposar de paisatges conceptuals sobre el manteniment i el canvi lingüístics, és a dir, sobre la vida i la mort de les llengües dels humans. En aquesta segona meitat del segle XX s'ha produït el sorgiment de noves perspectives teòriques altament interessants que ens van permentent de concebre més adequadament els factors i la dinàmica de la complexa vida dels organismes i dels seus productes. La teoria de sistemes, la cibernètica, la investigació en ecologia, etc., ens aporten, doncs, avui idees i formulacions que ens poden ser de gran utilitat a l'hora d'intentar comprendre les vicissituds històriques i futures dels codis i comportaments lingüístics, tal com ja han demostrat algunes interessants aportacions existents (p. ex. ARACIL, 1982; HAUGEN, 1972; o MACKEY, 1991).