Em permetran tots vostes que enceti la meva intervenció amb una re­ferència personal. Quan fa algunes setmanes, al bell mig de les discussions i negociacions sobre el procés de reforma educativa, la Societat Catalana de Filosofía decidí organitzar un acte com el d'avui i em proposà departici ­par-hi, d 'antuvi vaig quedar sorprès pel fet que calgués aclarir o, adhuc jus­tificar, la presència de la filosofía en el disseny curricular dels nous batxi­llerats. La causa del meu astorament és fàcil d'expressar: per a mi , immers en la tradició intel·lectual que va de Descartes a Kant i, per tant, partícep d 'aquell ideal històrico-teleològic europeu que aspira estendre al màxim les cotes de coneixement i d 'autonomia de la persona, i que crec formar part d'un estat democràtic que vol tenir ciutadans i no mers súbdits, és a dir, un estat que vol tenir homes educats segons els principis rectors d'aquell ideal que inspira els propis fonaments ètico-jurídics de l 'estat, -per a mi, dic-la pregunta Per què filosofía al batxillerat? se'm convertí mentalment en Per què il·lustraci al batxillerat?, ço és, Per que il·lustració en el precís moment educatiu que es forma el ciutadà? Com prendran vostes la meva sor­presa: ¿era possible que en la nostra societat pogués qüestionar-se d'alguna manera la necessitat d 'una il·lustració per als alumnes dels darrers cursos d 'ensenya ment mitjà?, ¿era tan sols pensable que, simultàniament al clam dels nos tres polítics en favor d'Europa, poguéssi dubtar de les exigències il·lustrades d'aclariment racional que recolzen el projecte de la humanitat europea?