El §§ 51 -52 de la primera part deLs Principia Philosophiae són el lloc on Descartes tematitza més explícitament les dificultats inherents a la conceptualització del finit i l'infinit Sota una noció comuna. Atesa la contra­posició que des de 1630 s'ha establert entre aquestes dues regions, de la possibilitat d'una tal noció « comuna » depèn en gran part que la metafísica cartesiana pugui llegir-se com un a « única >> disciplina que aplega dues enti­tats essencialment diferenciades, o bé que la distancia ontològica entre el finit i l'infinit constitueixi un abisme tal que impedeixi qualsevol me na de«continuitat discursiva» . És palès que una defensa radical d 'aquesta darrera interpretació convertiría la ben trabada meditació de 1641 en mera equivocitat nominal i, per tant, en simple retò rica inconsistent; cosa del tot insostenible si tenim present tant el llarg procés de gestació de la seva me­tafísica, com la constant preocupació cartesiana per trobar un a forma ex­positiva persuasivament eficaç.