L’absentisme de l'aristocràcia titulada a Catalunya durant l’edat moderna és un fenomen prou conegut, tot i que convé precisar-ne en cada cas les modalitats i la cronologia. L’allunyament físic anava acompanyat d’un distanciament de la vida política del país i de les seves institucions. Però aquesta absència s’intentava compensar amb tota una retòrica que subratllava els orígens i les relacions amb el Principat, sobretot quan aquests aristòcrates actuaven con a emissaris del poder reial. D’altra banda, la Diputació del General i el Consell de Cent els buscaven i els utilitzaven com a intermediaris i valedors naturals en el món de la Cort. El 1622, per exemple, «consellers i diputats escriuen a tots los grans senyors castellans [...] que tenen estats en Catalunya, perquè tinguin per propi intervenir per la pretensió de la terra».2 Només en situacions de crisi, com el 1640 i el 1705, es trencava de manera radical, però no sempre ràpida, el lligam envers Catalunya d’uns personatges que senyorejaven la major part de la població rural del Principat.