El treball proposa reconèixer les diferents maneres de intervenir en barris i assentaments autoconstruïts explicant les tendències teòriques i les estratègies cada una de les diferents posicions comporten. Són molts els autors que des dels anys seixanta s'han preocupat en com intervenir en aquest tipus de creixements. Les ciutats no paren de poblar-se i els seus habitants cada vegada més viuen en entorns poc consolidats, autoconstruïts i amb els conseqüents problemes de manca d'higiene, inseguretat i exclusió que aixó comporta. Aquest motiu global és origen de diferències d'opinions en el sector entorn a com és més adequat intervenir i quina postura han de pendre tant les administracions com els experts del sector. S'explica un cas d'estudi concret a la Ciutat de Mèxic dins de dos programes concrets que aporten una visió global que representa una innovació en relació als models més generalitzats. El que s ha pretés en aquest treball ha estat posar en relleu que és important observar que els processos d autoproducció d habitatge i de colonització del sól es realitzen de manera molt independent de l atenció pública i privada que en realitat un procés d aquesta complexitat requeriria. Sabent que la construcció d'habitatges per autoproducció representa aproximadament el 70% de la població d un país com Mèxic i quasi el 100% en païssos com Etiòpia, i que no és un problema únicament de països poc desenvolupats, ja que als Estats Units més de 12 milions de persones viuen en assentaments il·legals, es veu la rellevància a nivell global de plantejar el problema de com intervenir-hi ja que que aquest fenòmen de la consolidació d aquests assentaments es dóna majoritàriament sense intervenció de institucions públiques o privades ni de professionals del gremi16. Aquest és el motiu principal pel que cal seguir l evolució dels assentaments d'aprop i fer una reflexió complerta sobre la millor manera de incorporar-los com a processos normalitzats en l'activitat habitual de l'arquitecte.