El Dret civil català ha conegut tradicionalment la consolidació com forma general d'extinció dels drets reals. Quan una persona esdevé, a la vegada, titular del dret real i propietari de la cosa sobre la què recau, l'efecte extintiu s'explica per raons de lògica jurídica i d'ordre pràctic basades en l'inegixibilitat. La llei 6/1990, de 16 de març, dels censos, en el seu art. 10.2.c) se situa en la mateixa línia. L'homogeneïtat, però, apareix clarament trencada per la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge, que no només elimina la consolidació com causa d'extinció automàtica de la servitud (art. 17), sinó que també assenta les bases per admetre la constitució unilateral de la servitud de propietari (art. 4.1 i paràgraf 6è de l'E.M.)