És coneguda la importància que cada cop més adquireix el procés de construcció d'un nou dret privat comú a tots els països de la Unió Europea. Ewoud HONDIUS va tenir ocasió de recordar-ho, ara ja fa dos anys, en aquestes mateixes jornades i, entre nosaltres, Sergio CÁMARA LAPUENTE ha publicat recentment l'estat de la qüestió. També podem llegir en castellà alguns dels treballs de Reinhard ZIMMERMANN, gràcies a la traducció realitzada per Antoni VAQUER I ALOY amb el propòsit deliberat d'incitar la discussió sobre la viabilitat de la idea, les tècniques que permetrien desenvolupar-la i els possibles continguts d'aquest nou dret europeu, entre el ius commune i el ius communitatis. La discussió és oportuna en aquests moments de convergència entre la codificació europea i la catalana. Aquesta opció codificadora coincident palesa que, metodològicament, els codis encara són instruments vàlids d'ordenació i de racionalització del dret. Ara bé, són un i altre compatibles? Potser per algú la pregunta admetria una altra formulació, això és: té sentit la codificació catalana en un context d'harmonització jurídica europea que tendeix a la igualació? La resposta a qualsevol de les dues preguntes ha d'ésser afirmativa, tota vegada que no és irreal, tot el contrari, pensar en l'exclusió de la intervenció de la UE en determinades àrees que, o bé reflecteixin clarament una identitat nacional, o bé la seva unificació reportaria nuls avantatges. De moment, la prioritat és el dret d'obligacions i els drets reals. A més a més, està per veure quin és el model de codificació europea pel qual s'opta: un codi uniforme, un codi que es plantegi com a alternativa al dret nacional i de subscripció opcional per cada Estat o un codi de mínims que tal sols exigeixi les degudes rectificacions als Estats, tot permetent el manteniment dels respectius drets nacionals? També s'ha especulat amb la possibilitat que el CC només sigui obligatori en les relacions entre els Estats