En aquest projecte s’han sintetitzat nanocristalls de hidroxiapatita a partir de tres tècniques diferents: precipitació química a baixes temperatures, cristal·lització amb tractament hidrotèrmic en reactor autoclau i reacció en microemulsió. Durant aquests processos de síntesi s’han obtingut diferents morfologies: nanoesferes, nanotubs, nanolàmines i nanoestelles. S’han seleccionat les condicions de reacció que proporcionen morfologies i agregacions més controlades per encapsular ADN d’esperma de salmó a l’interior dels nanocristalls. L’encapsulació s’ha estudiat i confirmat amb les tècniques d’absorció al UV-visible, FTIR, XPS i electroforesi. S’ha comprovat que la presència d’ADN no altera les morfologies obtingudes. S’ha emprat també un tractament amb enzims per eliminar l’ADN superficial i evitar d’aquesta manera confusions amb l’encapsulat. Confirmada la possibilitat d’encapsular ADN, la tercera part del projecte ha consistit en estudiar si és possible mantenir la funcionalitat de l’ADN encapsulat. En aquest estudi s’ha emprat el plasmidi pUC19 que té un gen indicador de resistència a l’ampicil·lina per a preparar unes partícules HAp-pUC19 que s’han transfectat en bactèries competents E. coli soca DH 5α. Les partícules HAp-pUC19 s’han estudiat amb la tècnica d’UV i la transfecció s’ha confirmat realitzant una electroforesi amb el plasmidi extret i purificat de bactèries competents transfectades i posteriorment cultivades en un medi de cultiu proveït d’ampicil·lina.