Des dels inicis de l'ocupació francesa d'Algèria, a les acaballes de la primera meitat del segle XIX, un gran nombre de valencians, menorquins, andalusos i murcians, fugint de la misèria i de la fam o com a conseqüència de la inestabilitat política i social d'Espanya, es dirigiren al país magrebí a la cerca d'una vida millor. Aquesta migració es perllongà al llarg de més d'un segle, i es va caracteritzar pel seu dinamisme: un flux continu d'entrades i eixides i una gran heterogeneïtat de procedències. L'amalgama creada a l'Algèria colonial amb la coexistència i interacció de diferents realitats culturals, donà lloc a un nou sentiment d'identitat dins la comunitat d'origen europeu, impulsat per una solidaritat espontània dirigida a assolir una estabilitat econòmica i de subsistència, però també per un esforç polític premeditat de l'administració colonial francesa adreçat a cohesionar, mitjançant la francització, els europeus i jueus del país nord-africà

Since the beginning of the French occupation of Algeria, at the end of the first half of the nineteenth century, a large number of people from Valencia, Menorca, Murcia and Andalusia, fleeing from poverty and hunger as a result of Spain’s political and social instability, headed for the North African country in search of a better life. This migration lasted for over a century, and was characterized by its dynamism: a continuous flow of arrivals and exits and a great variety of origins. The melting-pot created in French Algeria due tothe coexistence and interaction of different cultural realities gave rise to a new sense of identity within the community of European origin, driven by a spontaneous solidarity aimed at achieving subsistence and economic stability, but also by a deliberate political effort of the French colonial administration focused on building group cohesion, through gallicisation, of Europeans and Jews in the north African country