En els registres col·loquials del català i de l’espanyol es troben, molt freqüentment, construccions interrogatives com les següents: (1) a. Què anirem, al teatre? b. Què ho faràs, al forn? (2) a. ¿Qué vendrás, en tren? b. ¿Qué llamará, mañana? L’entonació d’aquestes oracions interrogatives és particular. A (1) sembla que hi ha dos patrons diferents separats per una petita ruptura representada gràficament per la coma: el primer patró és descendent i seria semblant al de les oracions interrogatives totals neutres introduïdes per la conjunció que en català (com ara Que vindràs?; vg. Rigau i Prieto 2005); el segon és ascendent, tanca la construcció i es limita al constituent que hi ha darrere de la coma. Camacho (2002) descriu l’entonació d’aquest tipus d’interrogatives en espanyol mitjançant una corba que s’inicia amb un to alt, baixa de seguida a un to baix, continua amb un to mitjà a l’inici de la segona part de la interrogativa i acaba amb un to alt. Per això aquest autor considera que l’entonació de les interrogatives de (2) és com la de dues preguntes separades: una interrogativa parcial seguida d’una interrogativa total