Abstract:
|
L’acer inoxidable austenític metaestable es caracteritza per presentar transformació de fase martensítica quan se’l sotmet a deformació plàstica. Aquest fenomen permet que aquest tipus d’acers presentin un major límit elàstic i resistència mecànica si se’ls compara amb els acers inoxidables convencionals, fet que els ha convertit en materials candidats per a ser aplicats en el sector del transport. En la bibliografia existeixen nombrosos estudis que analitzen el comportament mecànic d’aquest tipus de material en assaigs de tensió estàtics i cíclics, tot i així, hi ha molt poca informació relativa al seu comportament al desgast. En aquest projecte s’ha avaluat la resistència al desgast d’un acer inoxidable austenític metaestable EN 1.4318 (AISI 301 LN) amb la finalitat d’analitzar l’efecte de la presència de fase martensítica en la microestructura. Per aquest motiu, s’han considerat dues condicions de partida diferents: recuit, format majoritàriament per grans austenítics i laminat en fred, amb un percentatge inicial de martensita del 38%.
Els assajos de desgast s’han dut a terme mitjançant un tribòmetre a una velocitat de lliscament de 0,048 m/s amb una força aplicada de 10 N per a distàncies de recorregut de 100, 200, 300, 500 i 1000 m. Per avaluar la cinètica de desgast, s’ha utilitzat la tècnica pèrdua de pes i la basada en el perfil de la petjada de desgast. Les mostres assajades s’han caracteritzat tant a nivell superficial, mitjançant microscòpia òptica làser confocal i microscòpia electrònica de rastreig, com a nivell microestructura amb la tècnica de difracció de raigs-x.
Els resultats han posat de manifest que la presència inicial de martensita en la microestructura (acer laminat en fred) provoca un pèrdua de la resistència al desgast i una velocitat de desgast més elevada si es compara amb l’acer recuit. Aquestes diferències es fan més evidents a mesura que les distàncies són més llargues. Els mecanismes de desgast que tenen lloc per ambdues condicions estudiades són molt similars: per a distàncies curtes (100-200m) s’han observat defectes típics del desgast abrasiu, mentre que la tribocorrosió passa a ser el mecanisme dominant per a la resta de distàncies. |