Utilizad este identificador para citar o enlazar este documento: http://hdl.handle.net/2072/212285

L’assalt de l’aristocràcia gal•loromana al poder episcopal (darrer quart del s. IV-primer quart del s. VI): estratègies de persuasió social i controvèrsies doctrinals derivades de les interpretacions aristocratitzants de la comunitat cristiana
Villegas Marín, Raúl
Agència de Gestió d'Ajuts Universitaris i de Recerca; Laboratoire d’études sur les monothéismes
Estudi realitzat a partir d’una estada al Laboratoire d’études sur les monothéismes (UMR 8584, Centre national de la recherche scientifique / École pratique des hautes études / Université Paris IV-Sorbonne), França, entre 2010 i 2011. Anàlisi de la crisi estructural que afectà a l’església gal•la entre el darrer quart del segle IV i el primer del segle VI, crisi causada per la cristianització a gran escala de les elits aristocràtiques gal•loromanes i per la reivindicació per part d’aquest estament de la translació a l’esfera de la jerarquia institucional de l’Església de la seva preeminència econòmica i social. Aquest procés implicà l’aparició d’algunes interpretacions del “fet existencial cristià” que tractaven de legitimar en el plànol teòric la presa del control de les comunitats cristianes per part de la noblesa senatorial. En relació a aquest últim punt, s’ha donat particular rellevància a l’anomenada “controvèrsia semipelagiana” a Provença, amb especial èmfasi en dos punts: a) la relació entre l’oposició a la teologia agustiniana de la gràcia en alguns cercles monàstics provençals –Marsella, Lérins– i l’emergència en aquests ambients d’una literatura autobiogràfica en la que la reflexió sobre els conceptes de uocatio divina i conuersio a l’ascetisme cristià està estretament vinculada a un esforç teòric de redefinició i reorientació de l’ethos aristocràtic; i b) la relació entre els punts teològics debatuts en aquesta controvèrsia i les concepcions eclesiològiques dels pensadors que hi prengueren part –entengui’s aquí per eclesiologia la definició teòrica dels límits i dels fonaments de la “comunitat cristiana”, amb especial incidència en aquest cas en els plantejaments sobre el rol que l’aristòcrata havia d’exercir en aquestes noves comunitats “transversals”–. Aquest projecte bianual ha posat de manifest la inexistència d’una “teologia semipelagiana”, ateses les antagòniques concepcions eclesiològiques dels autors tradicionalment associats a aquesta corrent de pensament: Cassià entén la comunitat cristiana com una elit ascètica en la que els criteris “laics” d’estratificació social queden suspesos, i rebutja –en la teoria i en la pràctica– que aquesta elit hagi d’assumir el lideratge de la comunitat de fidels seglars; en els autors del cercle de Lérins, en canvi, l’oposició a la teologia agustiniana de la gràcia és inspirada per l’esforç d’importar a tota la comunitat cristiana els ideals monàstics, quelcom que fou també una via de legitimació de l’autoritat dels monjos-bisbes d’origen aristocràtic sorgits del cenobi de Lérins.
Report for the scientific sojourn carried out at the Laboratoire d’études sur les monothéismes (UMR 8584, Centre national de la recherche scientifique / École pratique des hautes études / Université Paris IV-Sorbonne), France, from 2010 to 2012. Two-years long analysis of the structural crisis undergone by the Gallic church due to the large-scale Christianization of the Gallo-roman aristocracy between the last quarter of the fourth century and the first quarter of the fifth century. A newly Christianized social elite demanded a governing role in the Christian community on the ground of its social and economic preeminence. This process of Christianization also led to the rise of interpretations of the Christian ethos aimed at underpinning the ascension of these aristocrats to the leadership of Christian communities. Concerning this last point particular attention has been paid to the so-called “Semi-pelagian Controversy” in Provence, focusing on two points: a) the relationship between monastic opposition to Augustine’s theology on grace in some milieus of Southern Gaul –Marseilles, Lérins– and the rise in these milieus of autobiographical literature in which reflections on the Christian concepts of God’s uocatio and human conuersio to asceticism were closely related to an effort of redefinition and reorientation of the aristocratic ethos; and b) the relationship between the theological issues discussed in this controversy and the ecclesiological views hold by those who took part in it. The term “Ecclesiology” designs here the theoretical definition of the borders and foundations of the Christian community, with particular reference to the views on the role that aristocrats should play in these new “transversal communities”. It is stated that there was not such a “Semi-pelagian theology”, since the authors usually linked to this school of thought had opposing views concerning ecclesiology. For Cassian, the Christian community was made up by an ascetic elite in which secular criteria for social stratification were cancelled. On this ground, he discredited any attempt by this elite to seize the leadership of the Church. On the contrary, Lerinian opposition to Augustine’s theology on grace was primarily guided by an aim to expand monastic ideals upon the whole Christian community. This was also a way of establishing the authority of the aristocratic monk-bishops trained in Lérins.
17-06-2013
Cristianisme
Església -- Autoritat
Ascetisme
Pelagianisme
Gràcia (Teologia)
L'accés als continguts d'aquest document queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
20 p.
Informe
Els ajuts de l'AGAUR;2009 BP_A 00225
         

Documentos con el texto completo de este documento

Ficheros Tamaño Formato
2009BP_A 00225.pdf 433.3 KB PDF

Mostrar el registro completo del ítem