El procés d’urbanització al que s’han vist sotmeses les conques naturals ha comportat canvis importants en les seves característiques geomorfològiques i, en definitiva, en els fenòmens hidrològics que s’hi donen. Aquest fet és d’especial rellevància quant a l’augment dels cabals generats per fenòmens de precipitació que, de no ser captats per la xarxa de clavegueram, poden provocar problemes d’inundacions. Per aquest motiu, d’uns anys ençà s’ha assumit que el drenatge en conques urbanes presenta un funcionament dual: una part del flux discorre en superfície, mentre que l’altra ho fa pels col•lectors, existint, entre ells, una transferència de cabals a través dels embornals. El risc sobre les persones associat a les inundacions fa que sigui cabdal, en l’anàlisi del drenatge urbà, el control del flux en superfície. Per aquest motiu es defineixen els anomenats criteris de risc (comunament, la velocitat i el calat, tot i que també s’empren l’estabilitat al bolcament o al lliscament), que permeten garantir la seguretat dels vianants en front dels cabals superficials generats en esdeveniments de pluja. Per assegurar el compliment d’aquests criteris caldrà distribuir correctament els embornals, encarregats de drenar el flux cap als col•lectors, fent necessària la determinació de la seva capacitat de desguàs a partir de la seva caracterització hidràulica. La determinació de la distància òptima que asseguri el compliment dels criteris de risc per a qualsevol carrer es farà, doncs, a partir de l’estimació del cabal d’escolament, la caracterització de les reixes i la definició dels esmentats criteris. En l’actualitat existeixen diferents models que permeten dur a terme aquest càlcul, diferenciant-se entre ells, principalment, en la metodologia emprada per a la descripció del procés de transformació pluja-escolament. En aquest treball es desenvolupa un procediment de resolució nou per aquest problema, basat en el mètode racional per al càlcul del cabal d’escolament donat l’alt grau d’implantació que aquesta formulació té. Si bé aquesta metodologia ja s’empra en altres models, el cert és que les simplificacions de les que parteix i les restriccions que això comporta fan que, generalment, aquests només puguin ser emprats per al predimensionament de la infraestructura, però no com a eines de disseny. El procediment que es presenta, per contra, resol el problema d’una forma completa, tot i les limitacions que el mètode racional té inherents, a partir d’una comparació amb un altre plantejament que, al basar-se en el model d’ona cinemàtica, descriu el procés d’escolament de manera més fidedigne. Per poder realitzar aquest ajustament, i donades les característiques del mètode, s’ha definit un nou concepte, el de Duració crítica, la duració de pluja que aproxima l’escenari de càlcul a la realitat. L’anàlisi feta serveix, a més, per definir una sèrie de relacions entre aquest terme i els paràmetres que intervenen en la determinació de l’espaiament que, en conseqüència, acaben fent necessari establir certes restriccions per a l’aplicació del model proposat. Finalment, tota la tasca realitzada serveix per construir un programa de determinació de l’espaiament entre embornals que, donades les limitacions definides, només permet la seva aplicació en un àmbit concret (Barcelona) i sota uns condicionants fixats. Malgrat això, la metodologia emprada per a la particularització d’aquest cas, així com la major part del codi implementat, són generalitzables per a qualsevol altre escenari.