L’any 1844, amb la presentació de les característiques que el ferrocarril hauria de tenir a la península ibèrica, es va generar una problemàtica que durant més de 150 anys ha aïllat la xarxa ferroviària espanyola de la resta d’Europa: el diferent ample de via. Durant aquests anys, moltes han estat les estratègies utilitzades per superar aquesta dificultat, que causa greus problemes a l’explotació dels passos de frontera i suposa un obstacle al creixement del transport entre ambdues xarxes. Algunes d’aquestes solucions s’han mostrat de gran eficiència pel transport de mercaderies, mentre que d’altres han trobat al transport de viatgers el seu àmbit d’actuació principal. El desenvolupament d’aquestes tècniques, i especialment del canvi automàtic d’ample de via, ha permès superar la discontinuïtat entre xarxes i combinar línies de diferents característiques en un únic servei, amb les comoditats que això presenta pels usuaris. Amb la decisió, a finals dels anys ‘80, de construir la nova xarxa d’alta velocitat a Espanya i Portugal en ample estàndard, el problema del canvi d’ample deixà de ser puntual per repartir-se arreu del territori peninsular. Els nous intercanviadors i les noves composicions mòbils però, han donat lloc a uns serveis ferroviaris de major qualitat, en aprofitar en part dels recorreguts les línies d’altes prestacions per retallar els temps de viatge dels serveis a la xarxa convencional. El seu ús es presenta, doncs, com una alternativa viable en moltes relacions davant de l’expansió de la xarxa d’alta velocitat o a la substitució de l’ample de via a les infrastructures existents. L’objectiu d’aquesta tesina és analitzar amb detall tota la problemàtica del diferent ample de via en el seu conjunt, partint de quins van ser els orígens d’aquella decisió i sobre què principis es fonamentaven els diferents amples existents avui dia al món. Posteriorment, aquest text centra també la seva atenció en les diferents solucions que s’han adoptat durant aquests anys per salvar la discontinuïtat existent entre les diferents xarxes ferroviàries Es fa especial èmfasi en els intercanviadors automàtics, els quals han mostrat la seva utilitat en el transport de viatgers, presentant-se com a solució econòmica i fiable davant de l’expansió de noves xarxes. Finalment, la tesina inclou una proposta de disseny de la xarxa ferroviària peninsular, basada en l’ús conjunt dels dos amples de via. En base a aquesta proposta, s’analitza l’ordre de magnitud de les reduccions del temps de trajecte per a les grans relacions peninsulars amb servei a l’actualitat. Per a algunes d’aquestes, es realitza també un estudi comparatiu dels costos i beneficis directes que genera l’ús dels intercanviadors o la construcció d’una nova línia d’altes prestacions en ample estàndard. En tots els casos, es demostra àmpliament la viabilitat de la primera opció en base a una major rendibilitat de les inversions necessàries enfrontada a una demanda insuficient per cobrir les grans despeses de l’alta velocitat.