Aquest treball basat en el Santuari de la Misericòrdia de Canet de Mar consta de dues parts, una de primera corresponent a la part explicativa de les diferents etapes del Santuari fins arribar a l’edifici que es pot observar avui dia. I una altra part, la corresponent al grafisme, realitzant‐se l’aixecament del mencionat edifici. La primera, és a dir la part d’evolució històrico – constructiva del temple consta de diferents punts, per a independitzar diferents temàtiques, així trobem els antecedents, on s’expliquen els orígens de la població de Canet i la presencia d’una petita esglesiola anomenada Sant Pere de Romaguera. El següent punt fa referència l’autorització per part del Bisbe de Girona per a realitzar la segregació de Canet de la població inicial de Sant Iscle de Vallalta. Amb aquesta autorització es permeté la construcció de la primera església parroquial de Canet de mar, datant‐se al voltant de 1460 i les dècades següents. Al voltant de l’any 1580 s’autoritzà la construcció d’una nova església parroquial. A partir d’aquet fet l’antiga església passà a utilitzar‐se com a ermita, encara que sense el l’advocació de la Misericòrdia. El següent punt correspon a l’augment de fervor de la població de Canet vers aquesta ermita, la multiplicació dels seus guanys i les diferents reformes que se li feren, coincident amb l’època on l’administració fou portada per Mns. Marià Martínez, entre els anys 1720 i 1750 aproximadament. Aquest intentà promoure la construcció d’una nova ermita més adient a la gran afluència de fidels que s’hi adreçaven, obtinguen una negativa per part de les autoritats polítiques i eclesiàstiques de la població, sobretot de les corresponents a la parròquia, per evitar que dit capellà assolís més control sobre la població que els mencionats estaments. Durant la dècada de 1850 a 1860, es posaren d’acord les autoritats eclesiàstiques amb les polítiques per finalment emprendre la construcció d’una nova ermita, el projecte fou a càrrec de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, arquitecte d’origen vigatà però afincat a Barcelona, que d’ente els càrrecs que ostentà figura la d’ Arquitecte municipal de la capital catalana. Es detallen gràcies als documents trobats en arxius públics i particulars canetencs el cost aproximat de la construcció de la nova ermita en estil neogòtic, així com l’aportació com a herència testamental del canetenc afincat a La Habana Carles Pasqual i Puig, fet que impulsà i ajudà quantitativament alhora de solventar la problemàtica econòmica que comportava la construcció d’aquell col·losal edifici. Explicant‐se també la composició interior del temple, així com la rica decoració que aquest posseïa assimilant‐se a l’influencia de Violet‐de‐Duc, i els sistemes constructius emprats per a la seva construcció. Així com l’explicació del pas de l’anomenament de Ermita de la Misericòrdia a Santuari de la Misericòrdia, pel fet de que la Verge fou coronada l’any 1907 i se li atorgà el títol de patrona del maresme. El punt següent correspon a la tragèdia soferta durant les primeres setmanes de la guerra civil de 1936, on Canet perdé a causa de la virulència de les flames els dos edificis religiosos més grossos de la població, i en conseqüència els més rics arquitectònicament i artísticament parlant. El santuari quedà gairebé destruït, sols s’aguantaren en peus les façanes i part del presbiteri. Les voltes baixaren per complert, es cremà tot el mobiliari i es destruí la imatge de la Verge. L’últim punt correspon a la reconstrucció del Santuari en la dècada de 1940, sota la direcció de l’arquitecte Josep Mª Danés i Torras, així com les modificacions sobretot del presbiteri i la construcció de les voltes que dirigí l’arquitecte Pere Domènech i Roura en la dècada dels anys 1950. La reconstrucció detallada amb els materials utilitzats, així com la problemàtica dels anys de post‐guerra de localització de cert tipus de material com ferro o fusta de certes dimensions. I finalment les petites reformes sobretot de caire artístic, de canvi de vitralls i decoració dels paraments que han anat envellit el temple fins arribar a l’actualitat, intentant evocar l’estil originari d’abans de la guerra civil.