L’any 2008 celebràvem el centenari de l’obertura de la Via Laietana, una operació urbanística complexa que serví per connectar l’Eixample amb el port i que trigà cinquanta anys en materialitzar-se, des que Cerdà la dibuixà dins els seu projecte de Reforma i Eixample de la ciutat, l‟any 1859. En la present tesina s’estudia aquesta intervenció des de dos espais temporals ben diferents. Per un costat s’estudia el període en el qual es produí l’obertura, aprofundint en els aspectes clau que permeteren la seva execució, mentre que per l’altra es realitza una anàlisi de les seves condicions actuals, producte d’una actuació produïda fa cent anys, per tal de realitzar una diagnosi de les necessitats d’aquesta via des del punt de vista de les actuacions que s’estan duent a terme a la ciutat de Barcelona. Per tal de realitzar l’estudi històric s’ha dut a terme una recerca bibliogràfica completa que ha inclòs la consulta dels documents originals generats durant el llarg procés de gestació del projecte i que es conserven als diferents arxius de la ciutat: històric, administratiu i fotogràfic. Mitjançant l’anàlisi documental i bibliogràfica s’ha pogut obtenir una visió acurada de la llarga i complexa història de la Via Laietana que ens permet, a la fi, formular una proposta teòrica de renovació de la via des d‟un coneixement profund del carrer. L’estudi històric plantejat a la tesina té sentit en quant permet una visió des del segle XXI d‟una operació que es pot considerar un fracàs des del punt de vista de concepte d‟innovació i desenvolupament que volgué ser. El coneixement del passat ens ajuda a entendre perquè el carrer és avui el que és i ens permet utilitzar aquesta informació per a millorar el futur. A més del propi estudi de la Via Laietana, i per tal de contextualitzar-lo, s’ha realitzat una anàlisi de la formació de Barcelona des de mitjans segle XIX fins l’actualitat. Aquesta, que serveix de fil conductor de la tesina, permet veure com la ciutat és l’acumulació d’un conjunt d’actuacions, més o menys aïllades, que conformen el que s’anomena història urbana i, de quina manera, la formació de la Via Laietana és un reflex del propi creixement de la ciutat. En la tesina s’exposen, d’aquesta manera, els objectius buscats amb l’obertura i com la llarga gestació fa que als objectius inicials se’ls uneixin de nous: sanejament de la Ciutat Antiga, connexió viària entre l’àrea portuària i els nous barris de l’Eixample, voluntat de creació d’un centre de negocis modern i revaloració del centre històric com a espai simbòlic i monumental. L’anàlisi de la consolidació de la Via Laietana i la visió que ens dóna el temps ens permet afirmar que, deixant de banda l’òbvia connexió viària aconseguida amb l’obertura, el gran èxit del carrer és la creació del Barri Gòtic, gràcies a la intervenció dels arquitectes de més renom de l’època motivada per l’enorme impacte que les obres tingueren en la societat de l’època. El naixement de la consciència urbanística i el reconeixement del patrimoni cultural són les conseqüències d’una actuació que va veure com desapareixien 85 carrers i un total de 270 cases. El creixement de la ciutat durant el segle XX i l’aparició de l’automòbil marquen profundament la Via Laietana que, poc a poc, va reduint l’espai disponible a les voreres i fa fóra el tramvia per fer espai al nou vehicle. L’actual configuració del carrer, producte d’una actuació duta a terme de manera esglaonada durant la primera meitat del segle XX com a herència d’un projecte redactat amb la mentalitat del segle XIX, no s’adequa als usos que presenta avui dia. La ciutat, al cap i a la fi, és propietat dels seus usuaris i la Via Laietana és reflex del propi empobriment urbanístic. Cal establir una nova llei en la relació entre el cotxe i el vianant que tingui en compte el repartiment entre les funcions de transport i les de relació. I això s’ha intentat en la proposta d’actuació amb la que finalitza la tesina.