|
Notes:
|
Les escriptores Amàlia Domingo Soler (1835-1909) i Eulàlia Anzizu i
Vila (1868-1916) no es van conèixer mai, i probablement des de les pròpies
posicions ideològiques —lliurepensadora, una; monja clarissa, l’altra—
ni tan sols haurien pogut coincidir enlloc. Compartien, però, la
mateixa ciutat, Barcelona, i una mateixa època convulsa —la segona meitat
del segle XIX i els inicis del XX—, així com alguns trets de la personalitat:
eren dones autodidactes, intel·lectuals geloses de la seva independència
i de les seves conviccions i, sobretot, mostraven idèntica passió
per l’escriptura. Ultra les asimetries ideològiques que es donaren entre
Amàlia Domingo i Eulàlia Anzizu, un conjunt d’empaties vitals en canvi,
les acostava: Amàlia, l’espiritista, sentia tanta estranyesa davant la realitat
com Eulàlia, la poeta mística; de la mateixa manera, hi havia en elles
el mateix sentiment d’exclusió, homònima sensació de pertànyer fora del
centre de la quotidianitat. Tant l’una com l’altra entengueren la terra
com un desert i es forjaren un llenguatge de proximitat amb l’inconegut,
tan religiós com còsmic. I l’estremiment que els produïa l’immaterial, el
més enllà, impregnà de ple, i en tots dos casos, l’obra literària des de la
joventut. |
