|
Notes:
|
La ciutat a Alandalús és l’espai hegemònic del poder públic emiral i posteriorment califal. Partint de la ciutat de Lleida, analitzem la evolució des
del segle VIII fins al segle XI de la consolidació dels espais urbans com a
representants del poder. Talment, aquests, capitalitzen els districtes o
cores, mitjançant una xarxa de ciutats i fortificacions que li donen cohesió
interna. Paral∙lelament, es vertebra i s’envigoritza una societat urbana partint
d’elements comuns d’identitat i d’un discurs ideològic afí a la dinastia Omeia. La “gent de la ciutat” repre‐senten una part de la societat andalu‐sina, d’arrels hispano‐visigodes, i alhora, assumeixen l’hegemonia cultural de l’Islam, tot convivint en la nova realitat político‐social.
In Al‐Andalus cities were first the centre of Emirate public power, before
becoming the heart of Caliphate authority. Starting in the city of Lleida,
this text analyses how from the eighth to the eleventh century, these
urban areas evolved and consolidated as representatives of power. Similarly,
these areas capitalised on the districts or cora through a network of
cities and fortresses that afforded them internal cohesion. At the same
time, an urban society based on common elements of identity and an
ideological discourse related to the Ummayad dynasty gained structure
and vigour. These “urban dwellers” represent a part of Andalusian society:
Hispano‐Visigothic in origin, they assumed the cultural hegemony of
Islam, while coexisting with the new political‐social context. |
