Els CFCs són uns compostos organoclorats que, si s'alliberen a l'atmosfera, són capaços de produir la destrucció de l'ozó, contribuint així al fenomen de formació del forat de la capa d'ozó. Això és degut a que són molt estables i arriben sense alterar-se a les capes altes de l'atmosfera. A causa de la importància a escala mundial d'aquest problema, és convenient buscar mètodes de degradació d'aquests compostos per tal de convertir-los en altres productes útils i no tòxics. És en aquest sentit en què se centra l'objectiu d'aquest estudi. Per a fer-ho es realitzen dos tipus d'experiències. En la primera, es realitzen voltamperimetries d'electroreducció dels CFCs sobre diferents càtodes, per tal de trobar les condicions òptimes de treball i així obtenir millors rendiments. En la segona experiència es realitzen electròlisis a intensitat constant per a diferents càtodes, per tal de degradar el CFC i determinar-ne el rendiment.La mesura d'aquest rendiment es realitza mitjançant anàlisis per cromatografia de gasos que permeten determinar la quantitat d'hidrogen despresa sobre els diferents càtodes de treball. A més s'analitzen qualitativa i quantitativament els productes obtinguts en la degradació del CFC mitjançant cromatografia de gasos i espectrometria de masses. A partir dels resultats obtinguts es determinen les millors condicions de degradació i les eficiències de cada càtode de treball. Les voltamperimetries demostren que el CFC-113 és electroactiu i que es redueix sobre els càtodes a partir de potencials més positius que els de despreniment d'hidrogen. Les anàlisis de les mostres obtingudes en les electròlisis demostren que el rendiment de la reducció del CFC-113 és més gran a densitats de corrent baixes i disminueix a mesura que augmenta la densitat de corrent, donant lloc a corbes de tendència de rendiments exponencials. En general, el derivat majoritari obtingut en la reducció és el clorotrifluoroetè.