Aquest document se centra en els casos dels dos principals partits espanyols (PP i PSOE) i catalans (PSC i CDC) en el període immediatament després de les eleccions generals espanyoles de maig de 2008, quan aquests celebraren els seus congressos. En general, es poden distingir tres tipus d'actors: en primer lloc, els ciberactivistes que tracten d'obtenir el reconeixement formal de la seva activitat en els seus partits. Així com, els líders del partit que poden intentar promoure la presència del partit en el ciberespai, però que també poden romandre indecisos perquè no és clar l'impacte electoral a la xarxa del ciberactivisme. Finalment, alguns militants tradicionals (off-line) solen ser reticents al reconeixement del ciberactivisme perquè amenaça les recompenses previstes dins del partit. Aquest article mostra com els nostres partits varen respondre al desafiament del ciberactivisme i arriba a la conclusió que la seva situació electoral, mediada per la seva ideologia, estructura organitzativa i el tipus de militància, poden ajudar-nos a comprendre el grau diferent d'institucionalització en l'organització del partit.

Este documento se centra en los casos de los dos principales partidos españoles (PP y PSOE) y catalanes (PSC y CDC) en el período inmediatamente después de las elecciones generales de mayo de 2008, cuando estos celebraron sus congresos. En general, se pueden distinguir tres tipos de actores: en primer lugar, los ciberactivistas que tratan de obtener el reconocimiento formal de su actividad en sus partidos. Así como, los líderes del partido que pueden intentar promover la presencia del partido en el ciberespacio, pero que también pueden permanecer indecisos porque no está claro el impacto electoral en la red del ciberactivismo. Finalmente, algunos militantes tradicionales (off-line) suelen ser reticentes al reconocimiento del ciberactivismo porque amenaza las recompensas previstas dentro del partido. Este artículo muestra cómo nuestros partidos respondieron al desafío del ciberactivismo y llega a la conclusión de que su situación electoral, mediada por su ideología, estructura organizativa y el tipo de militancia, pueden ayudarnos a comprender el grado diferente de institucionalización en la organización del partido.

This paper focuses on the cases of the two major Spanish (PP and PSOE) and Catalan parties (PSC and CDC) in the period just after the Spanish general elections of May 2008, when these parties held their party conferences. In general, three kind of actors can be distinguished: first, cyber-activists that try to get formal recognition of their activity in their parties. Then, party leaders that can try to promote the presence of the party in cyberspace but that can also remain undecided because it is not clear the net electoral impact of the cyber-activism. Finally, some traditional off-line militants are typically reluctant to the recognizance of the cyber-activism because it threatens their expected payoffs within the party. This paper shows how our parties responded to the challenge of cyber-activism and concludes that their electoral situation, mediated by their ideology, organizational structure and type of membership, can help us to understand their differential degree of party organizational institutionalization.