L'objectiu d'aquest treball és explicar i fer la crítica de la Teoria de la Veritat recentment defensada per Apel. En primer lloc, el consens i pragmàtica de la Teoria de la Veritat d'Apel es presenta en relació amb el projecte de la Teoria Crítica de la Societat de Habermas i el problema dels fonaments en el raonament ètic. En segon lloc, la seva versió idealitzada i transcendental de la Veritat que invoca la noció de convergència en una comunitat ideal d'investigadors lliures és analitzada. Finalment, les entranyes de l'esperit wingensteinià i després de l'últim anàlisi de Putnam, s’ha intentat fer una avaluació crítica. El resultat de tot això serà una més modesta concepció de la Veritat com a tan sols una qualitat de la praxi lingüística humana, però no la seva primera pedra

The aim of this paper is to explain and critized the Theory of Truth recently defended by Apel. Firstly, the consensual and pragmatist Theory of Truth of Apel is presented in connection with the project of the Critical Theory of Society of Habermas and the problem of foundations in ethical reasoning. Secondly, his idealized and transcendental version of Truth which invokes the notion of convergence in an ideal community of free investigators is analyzed. Finally, insides of wittgensteinian spirit and following the last analysis of Putnam, a critical evaluation is intended. The upshot of it all will be a more modest conception of Truth as only a character of human linguistic praxis, but not its foundation stone