L’actual tendència a construir infraestructures de gran capacitat, per tal de donar major nivell de servei, ha portat a una evolució continuada del seu soterrament, cada cop a més fondària. En l’àmbit urbà l’alta ocupació de la superfície ha comportat la colonialització d’un subsòl, que a data d’avui es troba també molt densificat. Aquest fet, ha comportat una redefinició dels criteris de disseny i explotació que s’apliquen en l’actualitat a les infraestructures. La present Tesina, analitza aquesta redefinició centrant-se en els aspectes funcionals lligats a l’accessibilitat i ventilació d’estacions profundes de ferrocarril metropolità. Aquesta anàlisi s’ha complementat amb l’aplicació al cas pràctic de la nova Línia 9 del Metro de Barcelona.