1.Construcció d’un suport mecànic que rebrà els impactes i que contindrà el sensor d’impacte.En aquest projecte, una part molt important és el muntatge mecànic. Aquest està constituït per fustes de diferents tipus i tamanys que muntades de la manera següent representen una estructura suficientment correcta com per fer-hi les proves necessàries per al nostre estudi dels resultats. 2.Selecció i estudi del sensor d’impacte piezoelèctric i adaptació dels nivells.Es va buscar quin sensor ens podria anar millor per a el que nosaltres volíem representar. Aquest sensor piezoelèctric ens anava molt bé ja que el podíem clavar a la part del darrera don es realitzaria l’impacte i apart ens donava uns resultats bastant precisos amb relació amb la força d’impacte que rebia. 3.Disseny i construcció d’un sistema de mesura al voltant d’un microcontrolador que dona un senyal visual o acústic i mesura el temps en que es produeix l’impacte sobre el suport. 4.Mesures, resultats estadístics i conclusions. S’han fet mesures de la velocitat de reacció per a una població de 30 persones formades per karatekes i no kartekes. Els resultats més destacables són: La mà dreta és més lenta que la mà esquerra. Això pot estar relacionat en la lateralitat del cervell o bé amb el fet que en l’intent d’impactar amb més força s’aconsegueix tot el contrari, impactar més lent. S’ha observat una disminució progressiva del temps d’impacte, és a dir un aprenentatge, en els no karatekes. S’ha mesurat una diferència important en el sexe dels participants, ja siguin karatekes o no karatekes. Les dones tenen una velocitat de reacció menor, tot i que el baix nombre de població femenina deixa aquest resultat com a anecdòtic. Els karatekes, suposadament més entrenats i amb més control sobre el moviment a executar, han obtingut no només una velocitat superior, fet ja esperat, sinó també una velocitat més homogènia entre mà dreta i esquerra, i sobretot una desviació estàndard molt inferior als no karatekes, més de dos cops inferior.