El gravat xilogràfic, aquest particular producte figuratiu que va iniciar una nova cultura visual i social a Europa a finals del segle XIV, sovint ha estat ignorat per la historiografia o bé confinat als marges de la calcografia, considerant-10 d'una categoria artística de rang inferior. Possiblement una de les causes d'aquest menysteniment ha estat el freqüent anonimat, que I'ha considerat signe d'una producció artesana repetitiva, sense pretensions artístiques, tot i que: podem mencionar excel·lents gravadors sobre fusta com Andreae a Alemanya, els Abadal a Catalunya, o Van Sichem i Valckert a Amsterdam. Com diem, la historiografia ha demostrat poc interès per la xilografia i així el mateix Vasari sense deixar de reconèixer-ne els mèrits, la va criticar tant per l'ús vulgar, com per la profusió. De fet, cal esperar el segle XIX amb les recerques de Kristeller i sobretot de Champfleury, historiadors; influïts per les reivindicacions del romanticisme, van ser uns autèntics pioners en el camp del gravat popular, la llavor dels quals va fruitar especialment a Itàlia amb Novatig i Bertarellilo, a França amb Ducharte i Saulnier, a Flandes i Holanda amb Heurck & Boeltenoogen.