Al llarg d’aquest treball es tracta la incidència que ha tingut la Directriu Seveso II en els estats membres de la Unió Europea. Aquesta normativa fa referència a la prevenció i a la limitació de les conseqüències dels anomenats accidents majors, aquells esdeveniments que poden classificar-se com a de risc molt greu tant per a les persones com per al medi ambient. Seguint aquesta pauta, durant el treball es defineixen els tipus d’accidents majors —que són les explosions, els incendis i les fuites de substàncies tòxiques— i s’hi indiquen les seves característiques. Per una altra banda, mitjançant les bases de dades MHIDAS (Major Hazard Incident Data Service ) i ARIA (Analysis, Research and Information on Accidents) es realitza una anàlisi històrica dels diferents estats membres de la Unió Europea dels què se’n disposen dades establint així una relació entre l’entrada en vigor de la Directriu Seveso II al 1996 i la disminució paulatina del nombre d’accidents i del nombre d’afectats per aquests. Una anàlisi d’aquest tipus no havia estat efectuada fins ara. Tot i obtenir aquests resultats favorables, es pot concloure que és necessari que existeixi una continuació d’aquest treball que es fa tant per part de la Unió Europea com dels estats membres i de les seves pròpies indústries per tal de seguir prevenint que els accidents major succeeixin i aconseguir que puguin quedar definits com a incidents de conseqüències mínimes. És per això que s’ha de mantenir l’estudi en la Directriu Seveso II i les seves futures actualitzacions més restrictives. D’una manera específica es fa incidència en un dels accidents majors més importants, les explosions, concretant en aquelles que succeeixen en atmosferes inflamables. Se’n defineixen les seves característiques, tipus, efectes i conseqüències. L’ona de sobrepressió — una ona d’expansió a una pressió superior a l’atmosfèrica— és el seu efecte principal. Aquesta vindrà determinada per la velocitat a la que es produeixi l’explosió, diferenciant així els dos tipus d’explosió: la detonació, produïda a alta velocitat, i la deflagració, causada a baixa velocitat. Per tal d’estimar la magnitud de l’ona de sobrepressió s’empren dos mètodes diferenciats: el mètode del TNT equivalent (per a explosions en atmosferes no confinades) i el mètode de multi-energia (per a explosions en atmosferes confinades). Un cop coneguts els seus efectes, s’estudien les seves conseqüències tant a nivell humà com a nivell estructural des del trencament de finestres o de timpans fins a la demolició d’un edifici o el trencament de la caixa pulmonar.