La premsa espanyola, dòcil instrument del franquisme, reflecteix plenament entre 1942 i 1945 tot el desconcert d'un règim que perd, amb l'enfonsament del feixisme, el seu gran referent polític. La desorientació d'unes publicacions que s'han d'enfrontar a les catàstrofes militars i polítiques italianes, després d'haver exaltat durant anys el sistema mussolinià, s'expressa en cròniques i comentaris sovint contradictoris: esdeveniments tan importants com la destitució del Duce i la formació del Govern Badoglio, l'armistici i la creació de la República Social, són de fet objecte d'anàlisis radicalment diferents. Emergeix així un tracte absolutament característic de la premsa en aquest bienni, és a dir, la seva falta d'uniformitat, fins i tot en el marc d'una evolució general del seu judici sobre l'experiència feixista.