Pierre Vilar en la seva gran obra sobre la Catalunya moderna posava com una de les bases del creixement del segle XVIII català el fort increment demogràfic que hauria portat la població a doblar en menys de tres quarts de segle, els anys transcorreguts entre els censos de 1717 i 1786. Aquest fort increment demogràfic, que pel Segrià (segons la divisió territorial de la Generalitat) arriba a un creixement del 447,9 %, o sigui a una població multiplicada quatre vegades i mitja, havia vingut essent acceptada pràcticament per tothom a pesar de les crítiques de Nadal, basades especialment en les altes taxes de natalitat que demostrarien els llibres parroquials de Palamòs per ell estudiats com a mostra; davant la impossibilitat d'acceptar taxes de població tan altes, Nadal conclou que la població real havia d'ésser bastant superior a la que figura al Vezindario, que s'acostuma a considerar com a base del cens de població de 1717.