El model Housing First com a projecte de recerca o com a projecte d'intervenció en el camp del sensellarisme, orientat inicialment a persones que fa més d'un any que estan al carrer amb problemes greus de salut mental i/o addiccions, es presenta com una innovació social. Va ser experimentat per primera vegada a Nova York als anys 90, com a conseqüència de qüestionar la poca efectivitat del model tradicional Escala d'atenció. Ha estat implantat també al Canadà, a Europa i a Austràlia, acompanyat d'un ampli treball d'avaluació. Es presenta com un canvi de paradigma perquè, a diferència del model Escala d'atenció, aquest comença pel nal, facilitant un habitatge de forma permanent i independent. Es reconeix el dret a l'habitatge i l'autodeterminació. L'organització de l'atenció es fa d'acord amb les necessitats, els ritmes i les opcions de la persona. El model d'intervenció s'ha de coproduir des de les categories d'acció de proximitat, relació, acompanyament i reconeixement. El Housing First suscita moltes expectatives, però també interrogants, dilemes i tensions que emergeixen tant del procés d'implantació d'aquest model com de les anàlisis dels resultats de les avaluacions i de la literatura produïda. En aquest article abordarem algunes d'aquestes qüestions i plantejarem alguns dilemes a tenir en compte en la seva implantació.