La gestió, tractament i confinament dels residus nuclears avui en dia és un dels problemes mediambientals més importants. La solució internacionalment acceptada com la més segura i viable per dipositar aquest residus radioactius d’alta activitat de forma definitiva ha estat l’emmagatzematge geològic profund. S’espera que un cop transcorregut centenars o milers d’anys les aigües puguin arribar a travessar totes les barreres que composen l’emmagatzematge geològic profund i arribin al combustible nuclear gastat (CNG). Quan l’aigua entri en contacte amb el CNG, en primera instància s’alliberaran els radionúclids més volàtils i solubles. En aquest moment també tindrà lloc la oxidació del U(IV) a U(V), augmentant d’aquesta manera la solubilitat del UO2, contribuint així a la lixiviació del CNG. Durant la lixiviació del CNG, s’espera assolir condicions de saturació de les aigües, degut a la elevada concentració d’urani, formant d’aquesta manera fases sòlides. La composició d’aquestes fases dependria de la composició de les aigües subterrànies i de les reaccions químiques en les proximitats del CNG. Aquestes fases sòlides precipitaran al mateix temps que els radionúclids s’estan lixiviant i, per tant, els sòlids podrien ajudar a controlar l’alliberació de radionúclids en les aigües subterrànies. Així doncs, aquest treball es centrarà en la sinterització i caracterització de tres noves fases d’urani precipitades en aigües alcalines amb elevada concentració de peròxids d’hidrogen. Aquestes tres fases són, Na2(UO2)(O2)3·12(H2O) (designat NaUT), Ca2(UO2)(O2)3·9(H2O) (designat CaUT) i K6[(UO2)(O2)2(OH)]2(H2O)7 (designat KUD). Per a la realització de la seva síntesi es va prendre com a referència l’únic article que fa menció a la seva preparació, “Expanding the Crystal Chemistry of Uranyl Peroxides: Synthesis and Sturctures of Di- and Triperoxodioxouranium (VI) Complexes”. Per fer possible el seu estudi, es van realitzar la síntesis de cadascuna de les fases d’urani i la seva posterior caracterització. Pel que fa la caracterització d’aquestes tres fases d’urani, es van utilitzar cinc tècniques analítiques. L’espectroscòpia Raman-SERS (per l’obtenció d’informació sobre els grups funcionals de cadascuna de les fases), la difracció de raig X (per l’obtenció d’informació més precisa sobre l’estructura cristal·lina de les fases), la microscòpia electrònica d’escombrat (per l’anàlisi de morfologia estructural i composició química qualitativa), la microscòpia electrònica de transmissió (per l’obtenció d’informació sobre l’estructura de la mostra, amorfa o cristal·lina) i el Plasma d'Acoblament inductiu (per l’obtenció d’informació sobre la composició de les fases).