A mig camí del cooperativisme i de la mobilització social, les cambres agrícoles foren concebudes com una resposta a la crisi agrària del final del segle xix. Era un tipus d'associació que pretenia ser interclassista, però controlada i dirigida pels propietaris agraris i, per tant, al servei dels seus interessos. Amb la unió conjunta de propietaris i pagesos en uns moments en què la crisi havia distanciat els dos grups socials i havia accentuat els seus conflictes, els propietaris intentaven mantenir el vell ordre de la societat rural i al mateix temps modernitzar l'activitat agrícola difonent les noves tècniques. Tant per l'extensió de la seva esfera d'acció com pel nombre d'associats, la Cambra Agrícola de l'Empordà fou un cas excepcional tant a Catalunya com a Espanya; però, tal com prova la seva trajectòria, que s'explica en aquest article, no va escapar de les contradiccions d'aquest model associatiu