L'any 1990 vaig tenir l'oportunitat de prendre la paraula en aquest mateix lloc per parlar de la rescissió per lesió ultra dimidium. Alguns bons amics m'ho han recordat en aquests darrers dies davant l'eventualitat que en la meva intervenció d'avui em limités a repetir el que ja vaig dir fa vuit anys. Malgrat tot, no he pogut resistir la temptació d'intentar dir quelcom més, perquè crec que en la situació actual coincideixen diversos factors que aleshores no es donaven. Permetin-me que els enumeri breument. 1) L'any 1990 no es pensava en fer una reforma amplia i omnicomprensiva del dret patrimonial, o dit amb altres paraules, no es tenia el propòsit de legislar o codificar, en un termini breu, sobre aquesta part del nostre dret perquè altres semblaven més urgents. 2) El setembre de 1990 el TSJC només s'havia pronunciat sobre la rescissió per lesió ultra dimidium en tres ocasions, dos d'elles tots just un pocs mesos abans de les Jornades1. En canvi, fins a 29 de desembre de 1997, si els comptes dels professors Bech, Calle i Ruda no estan errats, el TSJC ha resolt ja 34 sentències en les que d'una o d'altra manera s'invoca la rescissió per lesió ultra dimidium. Això suposa una mitjana de 4,25 sentències per any i el 16'03 % de totes les sentències dictades per l'Alt Tribunal català, que fins a la data havien estat 212. 3) En aquests últims anys, sobretot a l'impuls de la jurisprudència del TSJC, s'ha produït una certa revifalla dels estudis doctrinals sobre la matèria. Als nous treballs d'autors que ja havien escrit sobre aquesta matèria s'hi han incorporat els d'un nombre considerable d'autors d'una nova generació. 4) En aquests últims anys s'han dut a terme actuacions decisives envers una harmonització i unificació del Dret contractual, tant en l'àmbit internacional com, de manera especial, en l'àmbit europeu. L'harmonització a cop de Directiva, que en el nostre país malauradament s'ha plasmat en lleis especials d'una qualitat sovint qüestionable, ha posat de manifest que no és possible avançar en la construcció europea sense construir una part general del Dret contractual que doti d'unitat a aquesta legislació puntual. No m'estendré sobre els aspectes generals d'aquest interessantíssim procés, perquè ja han estat objecte d'una ponència anterior, molt més autoritzada que tot el que jo els hi pugui dir, però si que em concentraré puntualment en una institució que, amb lleugeres diferències, apareix en els Principis d'Unidroit i en els Principis de Dret Contractual europeu, i que, al meu parer, representa l'evolució més plausible que podria seguir la institució que ara ens ocupa. Per contribuir a una millor comprensió d'aquesta evolució, també faré un esment breu a institucions que acompleixen una funció similar a la nostra en alguns dels principals ordenaments jurídics europeus