Com és de tots prou coneguts, l’article 1.1 del Codi civil estableix que les fonts de l’ordenament jurídic espanyol són la llei, el costum i els principis generals del dret; i afegeix l’apartat 6 del mateix precepte que la jurisprudència complementarà l’ordenament jurídic. D’aquesta norma en resulta, segons el seu apartat 1, que es refereix a les fonts de producció del dret i que permet identificar les normes jurídiques en base a la seva constatació per via legislativa, consuetudinària o en base als principis generals que informen l’ordenament jurídic. I en resulta també, ara del seu apartat 6, que la jurisprudència no té la consideració de font del dret en sentit formal, ja que la seva funció no és la de produir normes, sinó la de complementar l’ordenament jurídic. Aquestes consideracions inicials posen de relleu que la llei estableix una regulació pels casos generals, però com que les fonts formals del dret, fins i tot si es reconeix la funció informadora dels seus principis generals, no poden donar una resposta concreta a tots els problemes que es presenten a la pràctica, especialment en relació amb les situacions conflictives que desemboquen en un litigi, apareix la necessitat de complementar l’ordenament jurídic mitjançant la jurisprudència, investida de la funció d’interpretar l’ordenament jurídic en l’exercici de la funció jurisdiccional. Per això la jurisprudència no estableix normes, com fan les fonts del dret, sinó que es limita a crear doctrina en base a projectar la norma jurídica general sobre les particularitats que presenta la situació singular que ha originat el litigi, que permet no sols donar una solució al cas concret, sinó també establir la possibilitat de fer extensiva la seva doctrina a altres supòsits futurs que contemplen uns conflictes semblants