Durant el darrer terç del segle XX l’ètica aplicada ha irromput com una necessitat palpable en molts àmbits de l’activitat humana i s’anuncia com un aspecte d’importància creixent al llarg del XXI. Fins fa poc, parlar d’ètica aplicada era parlar de bioètica, és a dir, d’una reflexió dirigida a orientar o resoldre aquelles situacions moralment problemàtiques que es donen en l’àmbit de la medicina. Avui, però, l’ètica aplicada ja no es circumscriu només a l’àmbit de la salut, sinó també a molts altres, entre aquests el de la intervenció social i psicoeducativa. Podríem dir que l’ètica està de moda, la qual cosa requereix preguntar-se quines característiques de la nostra època empenyen a fer que això sigui així. La resposta més fàcil és dir que és degut al progrés dels drets humans. Aquest aspecte és important i reconfortador, però no és l’únic. Considero que hi ha quatre factors que expliquen l’expansió de l’ètica aplicada: la secularització del pensament, el progrés científic, l’augment de l’alteritat i, finalment, la biopolítica i el postfordisme. Passaré d’una manera ràpida pels tres primers i dedicaré més atenció al quart, perquè és un aspecte poc tractat i d’una importància cabdal en l’àmbit de la intervenció social i psicoeducativa