El present treball s'extreu d'un estudi de seguiment en curs que pretén conèixer l'itinerari acadèmic i professional en els cinc anys posteriors a la finalització de l'ensenyament secundari obligatori, així com la problemàtica de les transicions en aquest període. Estudis sobre transicions no són gaire abundants en el nostre àmbit educatiu: Gimeno Sacristán (1996), en els últims temps de l'EGB, dugué a terme un interessant estudi del pas de l'EGB al BUP. Segons ell, entendre l'educació com un procés de transicions sincròniques i diacròniques permet atendre a la continuïtat, gradualitat i coherència que han de facilitar el procés educatiu. Tres són els elements a considerar en les transicions escolars: el moment maduratiu de l'alumne, el contingut del currículum tant en la seva dimensió instructiva com en la dimensió afectiva i actitudinal, i el lloc on es realitzen els estudis, especialment si la transició implica trasllat d'escola. La transició o canvi acadèmic s'ha de tenir en compte no en un moment puntual en el temps, sinó en un espai més ampli que comprengui la preparació per al canvi —presa de decisió i planificació— i l'encaix o l'adaptació a la nova situació. Aquesta perspectivamés àmplia permetrà una millor anàlisi. El neguit de si seran capaços de dominar la nova situació —nivell escolar superior més «dur», amb més requeriments, més competitiu—i el fet de passar de ser els més grans a ser els més joves, es produeix tant en el pas de primària a secundàriaelemental com d'aquesta a secundària superior, o en el pas a estudis universitaris o assimilats (Kvalsund, 2000). Quan la transició és de l'escola al món del treball es produeix també un neguit que barreja els dubtes en la possessió de competències requerides amb la il·lusió de formar part de la societat laboral dels adults. En aquest treball es fa una anàlisi de la distribució dels alumnes en acabar l'ESO, sense entrar pròpiament en la problemàtica emotiva i d'adaptació que comporta la transició